Arran de la celebració, el passat 14 d’octubre, del II Seminari Internacional dels Arxius de l’Esport, celebrat en modalitat telemàtica però amb seu a Girona, em pensat posar en valor una modalitat de documentació molt estimada i popular entre els esportistes i aficionats a practicar esports de muntanya: els llibres de registre dels cims.
Per il·lustrar-nos sobre aquest tema ens hem adreçat a Òscar Masó, fill de Sabadell, enginyer mecànic de professió i amant de la muntanya i escalador que ha viatjat arreu del món per trobar informació sobre aquests documents tan especials i que, de manera sorprenent, superen les proves de la climatologia i les condicions extremes de la seva vida útil i arriben als arxius per ser consultats i preservats.
Fruit d’aquest periple per arxius i muntanyes és el llibre Libros de cima , editat el 2018 per Desnivel, on l’Òscar, amb la col·laboració del seu germà Albert que comparteix les seves aficions i l’ha acompanyat també en aquesta aventura, fa una compendi extens i molt interessant sobre la història, les modalitats, el tractament i conservació i la utilitat dels registres de cims.
Us oferim una selecció de les respostes a una entrevista que l’Òscar ha tingut la gentilesa de respondre i il·lustrar amb fotografies del seu arxiu personal.
Fan venir ganes (quan sigui possible) de viatjar!
La col·lecció de llibres de refugis de muntanya del Museo Alpino de Courmayeur, a Itàlia
NUBILUM: Òscar, què són i per a què serveixen els llibres de registre dels cims de les muntanyes?
Per entrar en context diré que, des que es té coneixement, la humanitat ha volgut deixar sovint una petja indeleble del seu pas pels cims elevats de les muntanyes. Amb l’afany de fer constar l’ascensió hi ha posat tot tipus de coses com ara fites, banderes, estàtues, símbols religiosos, construccions, rètols o grabats, però uns dels objectes més difosos i que han adquirit més valor són els llibres de registre dels cims, anomenats libros de cima en castellà, logbooks o summit registers en anglès, cahiers du sommet en francès, libri di vette en italià i gipfelbuch en alemany. Aquests es composen bàsicament d’un llibre, llibreta o plec de fulls acompanyats d’un llapis o bolígraf per escriure-hi, tot plegat més o menys protegit de les inclemències del temps amb caixes o tot tipus d’envoltoris.
En les pàgines d’aquests registres la gent de muntanya expressa les seves impressions, les dades de l’ascensió o el que se li acudeixi. En temps pretèrits, la manca de comunicació venia substituïda per aquests registres escrits dalt dels cims, ja que donaven dades molt valuoses de les persones que l’havien visitat, quan i com assoliren el cim, i qualsevol altra dada d’interès bàsic per als qui vindrien després. Aquests missatges començaren a ser simples noms o paraules gravades a les roques, després passaren a ser trossos de paper o tela deixats dins d’ampolles o capses de llauna, que després esdevingueren targetes de visita personalitzades. Finalment, quan ja va ser possible disposar de material més sofisticat, acabaren sent veritables llibres o llibretes acompanyats d’estris per escriure i protegits amb recipients cada cop més resistents i estancs. Avui dia, apart de ser un espai on cadascú pot dir la seva i esplaiar-se de gust, aquests registres també serveixen per fer estadístiques dels ascensionistes, per reduir l’impacte ambiental evitant que la gent escrigui als arbres, roques o construccions i fins i tot per ajudar als equips de rescat a buscar desapareguts, com als EUA, on baixen amb helicòpter als cims per consultar els seus registres i comprovar si la persona que busquen hi va escriure o no.
Una variant d’aquests registres són els registres dels refugis de muntanya, que tot i ser molt similars als dels cims de muntanya, acostumen a tenir un estat de conservació i manteniment molt millors, per raons òbvies.
Què és un llibre de registre dels cims de les muntanyes?
Un llibre, llibreta o plec de fulls acompanyats d’un llapis o bolígraf per escriure-hi, tot plegat més o menys protegit de les inclemències del temps amb caixes o tot tipus d’envoltoris. En les pàgines d’aquests registres la gent de muntanya expressa les seves impressions, les dades de l’ascensió o el que se li acudeixi.
Els llibres de registre dels cims tenen suports molt fràgils i, en canvi, suporten condicions molt adverses: humitats, canvis de temperatura… Com es conserven, a la muntanya? I en quin estat arriben als arxius?
Efectivament, aquests delicats testimonis d’alçada estan exposats als agents atmosfèrics, que a la muntanya es mostren amb la màxima virulència. Només cal pensar que si un llibre de registre queda fora del recinte, està condemnat a desintegrar-se en poc temps sota la pluja, el vent, el fred i la calor. Els recipients haurien de protegir els papers d’aquests perills però no acostumen a ser massa eficaços.
En tots els casos és necessari un manteniment, i no sempre els muntanyencs van preparats amb material de reposició. No existeix la solució perfecta. Les caixes metàl·liques, sobretot les de zenc, malgrat la seva robustesa són un blanc fàcil pels llamps, que les perfora i provoca l’entrada de la humitat. No cal dir que els recipients de ferro o llautó, que es rovellen sense remei, tenen una durada relativament curta. En aquest sentit, els d’alumini i sobretot els d’acer inoxidable són els més resistents, per bé que més cars.
També els pots de vidre són una opció emprada sovint per la seva resistència malgrat que, òbviament, són molt fràgils als cops i per altra banda acaben tenint entrades d’aigua pels taps, que generalment són de llauna i es rovellen ràpidament. A més, el vidre pot provocar una combustió del registre, en focalitzar-hi els raigs solars si el pot està desprotegit i exposat a una insolació directa. Els recipients de plàstic, malgrat la seva bona estanqueïtat, tenen el seu taló d’Aquil·les amb les temperatures extremes o la simple radiació solar, fragilitzant-se i esquerdant-se per tot arreu.
Les gomes per estanqueïtzar tenen també una vida molt limitada. Un altre maldecap pels plàstics són els rosegadors, que a la muntanya mitjana-baixa abunden i utilitzen aquests recipients per esmolar-hi les seves dents. De fet, la fauna pot posar en perill els envoltoris dels registres pel simple fet de fer-los sortir del seu amagatall protector o caure del cim. Això succeeix per exemple amb els rapinyaires, els corbs o les cabres salvatges, que amb les seves activitats dalt dels cims poden provocar aquests problemes sense donar-se’n compte. Al Canadà hi va haver el cas d’un ós que es va endur un pot perquè va olorar amb el seu finíssim olfacte les restes de crema de cacauet que havien quedat a dins, tot i ser hermètic.
La mateixa espècie humana és un altre factor que posa en risc els llibres de registre, en concret de la mà dels molts detractors que no dubten en fer-los desaparèixer, normalment de forma anònima i per diversos motius. En destaquen els ecologistes radicals, els iconoclastes, els col·leccionistes de patrimoni aliè o els defensors d’un món exempt de vanitat i egoisme, entre d’altres.
La destinació final dels registres dels cims que no desapareixen obeeix en general a dues possibilitats. Una és la de deixar-los podrir al cim, defensada per molts muntanyencs i diferents clubs de muntanya al·legant que d’aquesta forma romandran a les altures per sempre, que és el lloc al que, segons ells, pertanyen. L’altra postura és la de retirar-los quan comencen a deteriorar-se i els escrits que contenen corren perill de desaparèixer. Aquesta darrera opció és segurament la més estesa, sobretot en els casos de registres mantinguts per clubs o societats amb certa infraestructura i que disposen de mitjans per poder-los conservar. Als EUA és el lloc del planeta on el debat d’aquestes dues idees ha estat més aferrissat i ha provocat més polèmiques, com ha succeït a l’històric Sierra Club de Califòrnia o al Colorado Mountain Club.
Malauradament, els registres que es recuperen presenten en general molts problemes derivats d’haver passat mesos o anys a la intempèrie. Quan arriba l’hora de recuperar-los, sovint és massa tard i hi ha parts que no es poden recuperar. L’efecte de la humitat i les temperatures extremes deixa el paper fràgil, trencadís i deformat. Els escrits sovint s’han esborrat i els fongs proliferen. El rovell dels recipients s’escampa per les pàgines i oculta els textos. Les tintes emprades s’esborronen o simplement desapareixen per l’acció de la humitat, i en un cas que vaig viure a l’agulla de les Heures de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, els lepismes, àvids de cel·lulosa, havien devorat part d’una llibreta històrica dels anys 1950. No obstant, no manquen els casos insòlits de pots de registre trobats intactes, malgrat haver estat molt de temps dalt d’un cim. Això també ho he viscut, i ara que estic revisitant roques amb pots de registre de diapositives posats per un servidor i el meu germà Albert fa més de dues dècades, de tant en tant en trobem alguns que semblen haver estat posats en aquell moment, de tan bé que s’han conservat. Un cas similar dut a l’extrem és el que va viure el pioner escalador Josep Mª Torras Homet dalt d’una roca de la regió dels Ecos de Montserrat, l’any 1957. Allà dalt va trobar una targeta de visita sota d’una pedra, perfectament conservada. Duia la signatura del pare de l’alpinisme a Catalunya, Lluís Estasen, deixada 25 anys enrere. La roca avui dia du el seu nom.
Altres sorpreses són els llibres centenaris trobats en les darreres dècades en condicions prou acceptables a diversos cims dels Pirineus, dels Alps o a les Rocalloses dels EUA.
Enllaços d’interès:
Properament publicarem la segona part de l’entrevista, una recopilació dels millors arxius de llibres de registre de cims i refugis de muntanya al món.