Una de les grans revolucions dels últims temps ha estat la democratització de la informació. Actualment, disposem de múltiples maneres d’estar al corrent dels últims esdeveniments que succeeixen en el món de manera immediata. En els seus inicis, va consistir en missatgers que viatjaven als pobles, però la gran revolució va succeir amb la invenció de la impremta: la premsa escrita.
La massificació de la premsa en paper va generar que sorgissin publicacions que mostraven versions contràries d’un mateix succés. Progressivament, va començar a gestar-se una pugna per controlar l’opinió pública i així treure rèdit polític de la situació. En aquest article, farem un recorregut per la premsa digitalitzada d’Espanya, com consultar-la, per a així trobar exemples de com era la caòtica situació del país a inicis del segle XX. Ens acompanyes?
La premsa digitalitzada a Espanya
Produir còpies digitals de la premsa en paper pot ser un procés complex, en requerir nombroses tècniques i operacions per a garantir el seu èxit. Afortunadament, a Espanya disposem d’un repertori de premsa digital envejable. Molts diaris actuals disposen d’una secció d’hemeroteca, on es poden revisar números de les edicions passades. A més, hi ha diverses institucions com la Biblioteca Nacional d’Espanya que disposa de la seva pròpia hemeroteca, amb més de 2000 títols al nostre abast. Quant a Catalunya, destaquen iniciatives com a ARCA (Arxiu de Revistes Catalans Antigues), portal que permet consultar multitud de revistes en aquest idioma. Finalment, una altra pàgina interessant és la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica, pertanyent al Ministeri de Cultura i Esport.
La varietat de material que ens podem trobar és aclaparadora: des de revistes satíriques com és el cas de El Be Negre fins a publicacions amb un marcat to catòlic com per exemple Acción Española. Sens dubte, això és una prova de l’heterogeneïtat d’opinions que va existir a l’Espanya d’inicis del segle passat. En poques paraules, la premsa és un material històric de primer nivell per a conèixer les reaccions als esdeveniments que van agitar Espanya.
La premsa espanyola durant la 2a República
Tenim un exemple molt significatiu d’aquesta disparitat de visions: les reaccions a la festa del 12 d’octubre durant la 2a República Espanyola.
No se li escapa a ningú que la 2a República Espanyola (1931 – 1939) va ser un període convuls de la història del nostre país. És una prova de la impossibilitat de reconstruir un país sense tenir un govern cohesionat i longeu. Tanmateix, això no impedia celebrar festes anuals, com és el cas del 12 d’octubre. En aquells dies, es denominava Dia de la Raça i va aconseguir la seva oficialitat el 15 de juny de 1918 mitjançant una llei nacional.
En l’època de la 2a República, la festa va adquirir un caràcter més plural, tant en esdeveniments com en protagonistes. No obstant això, molts grups polítics van utilitzar l’ocasió per a llançar crítiques al sistema republicà, recriminant els errors que van portar al país al seu clima d’inestabilitat. Aquestes crítiques es llançaven a través de la premsa escrita. Les insídies llançades no entenien de posicionaments polítics; cada organització política argumentava les seves raons per a lamentar la situació d’Espanya, i el Dia de la Raça era l’ocasió adequada per a fer-lo.
Retall del Diario de Sesiones del Congreso de 14 de juny de 1918 on es declara el 12 d’octubre com a “Festa de la Raça”.
El dia de la Raça en la 2a República
El 12 d’octubre va ser una festa molt versàtil durant la 2a República. Els esdeveniments organitzats per a aquest dia eren diversos. A més, moltes botigues romanien tancades, brindant una oportunitat als habitants d’assistir a les desfilades i esdeveniments culturals que s’organitzaven en universitats i places de tot el país per a rendir culte a grans figures del segle d’Or espanyol com Quevedo. La cançó oficial d’aquest dia era l’Himne de Riego, i era normal que molts polítics assistissin a les celebracions, com és el cas de Niceto Alcalá Zamora, primer ministre d’Espanya (1931 – 1936).
D’altra banda, suposaven una ocasió idònia per als mandataris espanyols d’estrènyer llaços amb els països hispanoparlants: cada any, es convidava un país que va ser una antiga colònia, celebrant-se una cerimònia i col·locant-se una placa en la plaça de Colón de Madrid. A més, des de l’Uruguai es va crear l’anomenada Bandera de la Hispanitat en 1932, que va comptar amb una escassa acceptació encara que va arribar a veure’s a Espanya durant les celebracions de l’any següent.
Els canvis de govern durant la 2a República van influir en la celebració d’aquesta festa. Durant els governs de Lerroux i Martínez Barrios de 1933 a 1936, es van adoptar postures més tradicionalistes i catòliques. De fet, durant aquesta etapa l’autora Blanca dels Rius va encunyar el terme L’Espanya Major, que defensava el restabliment d’Espanya amb Hispanoamèrica. Amb l’inici de la Guerra Civil, la Festa de la Raça va deixar de celebrar-se, reduint-se a discursos radiofònics per part d’alguns polítics.
La premsa digitalitzada de l’esquerra
Si volem revisar la premsa esquerrana, disposem d’opcions com la publicació El Socialista (dirigida pel PSOE), El Imparcial, disponible en l’Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d’Espanya o la revista La Humanitat, albergada en el portal català de revistes antigues (ARCA).
Ens trobarem que l’esquerra espanyola durant la 2a República va ser molt heterogènia, ja que es componia de posicions molt dispars, com és el cas d’anarquistes o federalistes.
Va existir una crítica al passat monàrquic precursor, i un advertiment de no construir el nacionalisme espanyol únicament sobre la base d’un passat gloriós que mai anava a tornar. Per a ells, era prioritari centrar-se en el present, i prioritzar mantenir unes bones relacions amb països com l’Argentina, l’Equador o El Salvador. Quant als anarquistes, consideraven el 12 d’octubre com una celebració nociva, en representar tots aquells elements que oprimien la llibertat i condició humana, com l’imperialisme o la creació del que ells consideraven fronteres artificials.
Una publicació del manifest socialista de 1931 acabava d’aquesta manera:
España e Hispanoamérica seguían de espaldas una a otra. ¿Cómo podía ser de otro modo? Aquellas jóvenes naciones, exuberantes, pletóricas de vida, en pleno desenvolvimiento democrático, aunque en su inexperiencia hayan tenido muchos vaivenes, no podían aceptar normas orientadoras de la vieja madre, retrasada en su desarrollo político y económico y sustentadora de un régimen caduco incapaz de renovarse.
A continuació, rescatem alguns retalls sobre com la premsa d’esquerra s’expressava durant el 12 d’octubre:
La premsa de dretes
Si volem revisar publicacions de dreta d’aquesta època, destaquen algunes com el Diari El Sol, la publicació La Cruzada Católica o la revista Hispanidad, disponibles en la Biblioteca Nacional d’Espanya. Si ens trobem a Madrid, podem consultar Blanco y Negro des de la pròpia BNE.
La dreta espanyola d’aquesta època era igual d’heterogènia. Passant pels més moderats (com la CEDA), com els monàrquics radicals (és el cas de Renovación Española), la veritat és que tots celebraven el dia de la Raça. A grans trets, la Raça Hispànica era motiu d’orgull, ja que l’antic Imperi Espanyol va servir com a vehicle d’exportació de la llengua, cultura i religió del país. No obstant això, existia un cert sentiment de nostàlgia, ja que es mirava al passat com un temps millor, i s’instava a treballar per a retornar a Espanya al lloc que es mereixia.
No obstant això, el rebuig a una Espanya Republicana era notable dins de la dreta. Tant els monàrquics alfonsinos com l’extrema dreta demanaven la dissolució del sistema, encara que diferissin en les seves formes. La dreta feixista (que disposava de publicacions com La Conquista del Estado) no ocultava les seves intencions d’enderrocar al règim de qualsevol forma possible, encara que impliqués guerra o violència, actitud que els monàrquics alfonsins condemnaven enèrgicament.
Paral·lelament, la dreta espanyola posava èmfasi en el fet que el catolicisme va ser una de les raons de la grandesa d’Espanya en la seva etapa imperial. De fet, és normal trobar arguments sobre com un bon espanyol ha de ser necessàriament catòlic, com és el cas del número 39 d’Acción Española. Aquest argument es va veure exacerbat per les reformes religioses de 1931, ja que van permetre l’entrada de corrents perillosos a Espanya com el protestantisme.
Tot seguit, podem veure com es posicionava la dreta respecte al 12 d’octubre mitjançant la seva premsa:
Què podem aprendre de la premsa digitalitzada
En conclusió, explorar premsa digital pot ser tota una experiència. Ens ajuda a comprendre com una festa nacional com el 12 d’octubre aconseguia generar opinions tan contràries. La veritat és que no hem canviat tant com sembla. Encara avui dia, aquest dia (ara anomenat Dia de la Hispanitat), continua sent del grat d’uns i del descontentament d’uns altres. Encara que aquestes posicions es vegin magnificades sota la lupa de les xarxes socials, l’evolució del nostre país quant a cohesió és netament positiva, i hem de tractar el passat com una eina de crítica per a generar un futur millor i no repetir errors anteriors.